Visita d'una família

El passat dimarts, dia 2 de Maig vàrem rebre la visita d’una família, una mare i el seu fill. El nin tenia Trastorn Específic del Llenguatge (TEL). Varen venir a contar-nos la seva experiència en la feina i l’esforç diari en aquesta etapa educativa amb el fill. La vull compartir amb vosaltres i dedicar-li una entrada a aquesta gran família lluitadora.

Varen explicar-nos que pel que fa al diagnòstic: va ser un procés de 2 anys per adonar-se que alguna cosa passava. El nin amb 2 anys xerrava molt poc i quasi no s’entenia res o repetia el que els altres li deien. La mestre d’infantil de 5 anys els hi va dir que fos al neuropediatre. Els hi varen fer diferents proves per veure si havia alguna cosa. El so no li arribava de manera correcta i varen anar a l’otorrino i el varen operar de drenatges. La logopeda des de els 4 anys el varen dir que tenia un trastorns específic del llenguatge.

Mitjançant la medicina natural a través d’uns massatges va començar a tenir records. A Barcelona li varen dir que només 1 de cada 6000 nins tenen disfàsia o trastorn específics del llenguatge i es genètic. Les connexions neuronals es feien amb 3 anys de retràs, no hi ha cap prova física, ni pastilles ni operacions sinó que feia falta estimular-ho molt. La seva evolució depenia de la seva evolució. En Carlos aprenia tocant els objectes i l’ abstracte no ho entenia.

Varen anar a Madrid a conèixer a Marc Monfort que es logopeda de Madrid i va confirmar la disfàsia. Afecta a l’expressió oral i escrita. Té dificultats per entendre el que xerram perquè li falta molt de vocabulari. Utilitza moltes preposicions que fan que canvien el significat de les frases.

Té moltes característiques de la dificultat d’Asperger també. No entén el doble sentit de les paraules, és molt sincer, algunes bromes no les entén, és molt literal, no té el sentit del ridícul, tot se li ha d’ensenyar.

Pel que l’afectació a la família: en un primer moment el pare no era molt conscient de la gravetat. Però les més afectades varen ser la germana major i la mare. Durant el camí llarg de diagnòstic varen passar per totes les fases: culpabilitat, depressió, ira, etc. La germana gran es va retirar a un costat, estava molt afectada amb el que tenia el seu germà.

Pel que fa a la relació família-escola: la relació és molt directa i molt estreta. Tenien un quadern de comunicació. A tercer cicle hi havia falta de coordinació entre mestres i especialistes: molts de deures, exàmens no adaptats, etc. És molt important animar tot el temps que tenguin l’autoestima alta.

Quan feia 5è de primària en Carlos es va començar a demanar perquè ell feia coses diferents a altres nins.

A l’institut tenia una mestra per cada assignatura i una PT per cada assignatura, hi havia massa mestres. Als cursos més avançats el suport va disminuint.

Pel que fa a les relacions socials: ens van dir que en Carlos no té cap problema en les relacions socials ha fet molts d’amics i molts de grups d’amistats diferents. És un nin que li agrada molt estar amb els seus amics i no té vergonya de res. A més, ens varen ensenyar un parell de fotos d’ells.

Una de les coses que em va cridar més l’atenció, va ser al final de la xerrada quan la mare va llegir una carta que li havia escrit al seu fill sobre tot el que havien passat en aquests anys. Va ser molt emotiva ja que la gran majoria de nosaltres vàrem acabar plorant.  

Finalment ens varen posar el curtmetratge següent i, va ser en aquest moment, quan ja casi tots ens vàrem posar a plorar. L’enllaç per accedir al vídeo és el següent: https://www.diversidadinclusiva.com/cortometraje-cuerdas/

Reflexió personal

Personalment, pens que tothom hauria d’aturar-se 10 minuts a veure aquest vídeo ja que pens que és molt adequat per reflexionar i per veure que no hi ha res impossible i que la lluita dia a dia es necessària per aconseguir uns objectius. A les escoles hauria d’haver més persones com aquesta nina i més famílies així per poder avançar cap a la inclusió i per poder donar suport a tothom siguin quines siguin les seves característiques. Hem de pensar que tots nosaltres som diferents però tots tenim els mateixos drets.