Quan es té un fill amb unes necessitats específiques es
planteja una situació que, en moltes ocasions, es complicada per les famílies
ja que, aquests, no es senten preparats per assumir-la i mai s’espera.
Cal dir que hi ha moltes famílies que no arriben a
acceptar que el seu fill/a té unes necessitats i ha de rebre un suport, molts
pensen i diuen la típica frase de “ja xerrarà, ja caminarà...” però el que
millor es pot fer és detectar i intervenir el més aviat possible.
Quan a una família hi ha un fill amb necessitats
específiques, aquesta passa per diferents etapes:
1.
Incredulitat:
pensar que això no els hi pot passar a ells.
2.
Irritabilitat:
rebuig, enveja, culpabilitat, pèrdua dels ideals, culpa...
3.
Resignació/acceptació.
Davant d’aquestes etapes nosaltres, com a mestres, hem de
donar suport emocional a les famílies.
És molt important:
-
L’acolliment
adequat en el moment del diagnòstic de discapacitat i l’ajuda a l’afrontament.
-
L’ajuda
en la família en l’atribució de significat a la discapacitat, oferint una visió
ajustada de les dificultats i de les potencialitats de la persona amb
discapacitat.
-
Ajudar
a la família en el descobriment dels propis recursos d’afrontament.
-
El
suport i orientacions en les situacions d’especial dificultat pròpies de les
diferents transicions del cicle vital i d’escolarització.
-
El
suport davant situacions eventuals de bloqueig en la comunicació amb el fill.
-
Oferir
informació i aclariments sobre aspectes evolutius del fill o aspectes
funcionals.
-
Contacte
constant entre família-escola
-
Assessorar
sobre estratègies i formes d’actuació.
-
Facilitar
el contacte amb associacions de famílies o altres entitats.
Per això, el paper de l’educador és clau per poder
avançar en les etapes d’acceptació per les quals passa la família, l’educador
ha de ser una ajuda i una suport tant pel fill com per la família i ha d’ajudar
en tot el que pugui. Ha de normalitzar la situació. La finalitat és aconseguir
que les famílies ho acabin acceptant i es converteixin en un gran recurs i
suport pel seu fill ja que, en aquestes situacions, la família ha de ser l’estímul
més important i ha de estimular tot el que necessiti el seu fill.
A més a més, tot el procés anterior és molt important ja
que són els pares els que tenen el dret de participar en la presa de decisions
respecte al procés d’escolarització dels alumnes. Per això, els pares han d’intentar
escolaritzar al seu fill seguint una forma inclusiva ja que serà el millor per
a ell i tenir coneixement de tots els serveis d’ajuda que existeixen per ajudar
al seu fill en tot el que es pugui i poder desenvolupar-se de manera eficaç,
sense la necessitat de sentir-se exclòs a un centre específic o separat dels
seus companys.
Referències:
Martín, M. P. S. (2001). Familia y discapacidad. InIII Congresso “La atención a la diversidad en el sistema educativo (Vol. 6). Recuperat el 22 de març de 2016 de: http://campus.usal.es/~inico/actividades/actasuruguay2001/5.pdf
- López, F. P. y Torres, A. A. (2010). Familia y discapacidad. Una perspectiva teórico-aplicada del Enfoque Centrado en la Familia para promover la autodeterminación. Electronic Journal of Research in Educational Psychology ,8 (22), 1339-1362. Recuperat el 22 de març de 2016 de: http://www.investigacion-psicopedagogica.org/revista/articulos/22/espannol/Art_ 22_502.pdf
Referències:
Martín, M. P. S. (2001). Familia y discapacidad. InIII Congresso “La atención a la diversidad en el sistema educativo (Vol. 6). Recuperat el 22 de març de 2016 de: http://campus.usal.es/~inico/actividades/actasuruguay2001/5.pdf
- López, F. P. y Torres, A. A. (2010). Familia y discapacidad. Una perspectiva teórico-aplicada del Enfoque Centrado en la Familia para promover la autodeterminación. Electronic Journal of Research in Educational Psychology ,8 (22), 1339-1362. Recuperat el 22 de març de 2016 de: http://www.investigacion-psicopedagogica.org/revista/articulos/22/espannol/Art_ 22_502.pdf
No hay comentarios:
Publicar un comentario