lunes, 5 de junio de 2017

Les famílies amb fills amb NESE


Quan es té un fill amb unes necessitats específiques es planteja una situació que, en moltes ocasions, es complicada per les famílies ja que, aquests, no es senten preparats per assumir-la i mai s’espera.
Cal dir que hi ha moltes famílies que no arriben a acceptar que el seu fill/a té unes necessitats i ha de rebre un suport, molts pensen i diuen la típica frase de “ja xerrarà, ja caminarà...” però el que millor es pot fer és detectar i intervenir el més aviat possible.

Quan a una família hi ha un fill amb necessitats específiques, aquesta passa per diferents etapes:
1.      Incredulitat: pensar que això no els hi pot passar a ells.
2.      Irritabilitat: rebuig, enveja, culpabilitat, pèrdua dels ideals, culpa...
3.      Resignació/acceptació.

Davant d’aquestes etapes nosaltres, com a mestres, hem de donar suport emocional a les famílies.
És molt important:

-          L’acolliment adequat en el moment del diagnòstic de discapacitat i l’ajuda a l’afrontament.
-          L’ajuda en la família en l’atribució de significat a la discapacitat, oferint una visió ajustada de les dificultats i de les potencialitats de la persona amb discapacitat.
-          Ajudar a la família en el descobriment dels propis recursos d’afrontament.
-          El suport i orientacions en les situacions d’especial dificultat pròpies de les diferents transicions del cicle vital i d’escolarització.
-          El suport davant situacions eventuals de bloqueig en la comunicació amb el fill.
-          Oferir informació i aclariments sobre aspectes evolutius del fill o aspectes funcionals.
-          Contacte constant entre família-escola
-          Assessorar sobre estratègies i formes d’actuació.
-          Facilitar el contacte amb associacions de famílies o altres entitats.

Per això, el paper de l’educador és clau per poder avançar en les etapes d’acceptació per les quals passa la família, l’educador ha de ser una ajuda i una suport tant pel fill com per la família i ha d’ajudar en tot el que pugui. Ha de normalitzar la situació. La finalitat és aconseguir que les famílies ho acabin acceptant i es converteixin en un gran recurs i suport pel seu fill ja que, en aquestes situacions, la família ha de ser l’estímul més important i ha de estimular tot el que necessiti el seu fill.

A més a més, tot el procés anterior és molt important ja que són els pares els que tenen el dret de participar en la presa de decisions respecte al procés d’escolarització dels alumnes. Per això, els pares han d’intentar escolaritzar al seu fill seguint una forma inclusiva ja que serà el millor per a ell i tenir coneixement de tots els serveis d’ajuda que existeixen per ajudar al seu fill en tot el que es pugui i poder desenvolupar-se de manera eficaç, sense la necessitat de sentir-se exclòs a un centre específic o separat dels seus companys.

Referències:
Martín, M. P. S. (2001). Familia y discapacidad. In​III Congresso “La atención a la diversidad en el sistema educativo (Vol. 6). ​ ​Recuperat el 22 de març de 2016 de:  http://campus.usal.es/~inico/actividades/actasuruguay2001/5.pdf 
- López, F. P. y Torres, A. A. (2010). Familia y discapacidad. Una perspectiva                           teórico-aplicada del Enfoque Centrado en la Familia para promover la autodeterminación. Electronic Journal of Research in Educational Psychology ​ ,​8 ​ (22), 1339-1362. Recuperat el 22 de març de 2016 de: http://www.investigacion-psicopedagogica.org/revista/articulos/22/espannol/Art_ 22_502.pdf 

No hay comentarios:

Publicar un comentario